Tretze tristos tràngols

Tretze tristos tràngols és l'últim llibre d'Albert Sánchez Piñol. Són relats molt ben travats, que pel títol ja es pot endevinar què tenen en comú: personatges que passen per tràngols ben tristos. Malgrat ser històries curtes, hi ha tocs d'humor que m'han fet somriure en més d'un moment.
Cada un dels contes és una història independent. Tant a nivell argumental com estilístic. En comú tenen la temàtica fantasiosa (en casos, fregant la ciència ficció) i l’estil ben propi de Sánchez Piñol: ambientació africana, personatges que apareixen del no res per sorpresa, història que canvia de cop quan menys t’ho esperes, societats llunyanes i desconegudes…
Què més hi trobem? Homes amb potes d’elefant, un esquimal que persegueix un ós, una mulata devorada per un armari, espantaocells que parlen, … i altres històries fantàstiques.
Em costen molt els contes i he deixat molts llibres d'aquesta temàtica inacabats. Ho he provat amb Quim Monzó, Empar Moliner, Sergi Pàmies i no hi ha hagut manera. Aquest l'he acabat. És un llibre per passar una bona estona. I curtet: 167 pàgines. Però em van agradar molt més les dues novel.les: Pandora al Congo i, sobretot, La pell freda.

«Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir ammigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls. Per això les dones l'odiaven, i com més l'odiaven, més guapa la feien. Ell es deia Alfred i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d'aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat. Es van comprometre.»